diumenge, 8 de juny del 2014

2014

Paraules que tinc al cap, com costen de sortir...es queden dins tancades, hi ha moments en què talment penso que m'he quedat sense veu... a vegades costa dir un sencill "Hola o Bon dia" pq si ho fas és com si traicionéssis alguna cosa interior que et diu que no parlis, que el dolor és massa intens per posar-hi paraules, que no val la pena... entenc el vot de silenci, cada dia més.

Diuen que escriure va bé, tampoc ho sé. Realment la frase " només sé que no sé res" cada cop té més sentit. No sé si em fa bé o em fa mal escriure, treure aquesta angoixa que de vegades sembla que ja no hi és però que torna un cop i un altre sense treva.

Com es pot explicar la tristesa profunda i la soletat de l'ànima? Com? Amb paraules? Ho dubto. Però si no ho trec d'alguna manera es va fent cada cop més fort dins meu i es torna un fòssil que ja no sé si mai podré arrancar.

Avui caminant pel bosc he respirat aire pur, mirava els arbres amb les seves formes tan boniques, les seves fulles que amb el vent es mouen com fent un ball... us hi heu fixat mai? no un minut ni dos, sinó una llarga estona. És bonic de veure! Allà entre els arbres sola m'hi trobo bé, ells escolten la meva tristesa i cada llàgrima que cau. Sense preguntes, sense frases típiques, sense voler entendre el que no es pot entendre.

Quants poetes i escriptors hauran patit aquesta tristesa? Segurament la seva obra no seria igual si no l'haguéssin coneguda.

Com explicar-ho en paraules? buidor interior, el cor que fa mal constantment, dolor intens de l'ànima que vol cridar i no pot... els segons llargs, els minuts eterns, els dies...i les nits, aquestes nits d'insomni o de pesadilles d'una vida que no puc tenir... i els caps de setmana que no acaben mai, esperant una trucada, un missatge... una eternitat.

El cel és tan blau i el verd tan verd avui! En mirar aquests colors sento un dolor profund dins meu, demano perdo a qui sigui per sentir-me així, a tots aquells que tenen malalties, a aquells que ja no hi són i que moren cada dia... i jo segueixo aquí desitjant no ser-hi la major part del temps. Demano perdo de tot cor.

Cada dia és igual, demà serà com sempre i demà passat també i l'altre i l'altre i així un any i un altre i un altre... la tristesa et pot arribar a trastocar? possiblement. Entenc a aquells que trien un camí de no retorn perquè el dolor és insuportable. Cal? Potser no cal...

I llavors tens algun dia de pau entre tota la confusió. Un dia en el que de cop et retrobes amb tu mateix i ets tu en essència, i rius i vius i obres el cor a tothom i sembla que hi ha una petita esperança e il.lusió... i l'endemà torne-m'hi amb el dolor.... i les llàgrimes que no acaben mai.

L'hivern perquè és hivern i és trist... i la primavera i l'estiu pq són meravellosos i no tens amb qui compartir-los.

Frase típica: cal estar bé amb un mateix per després poder donar. No puc ser més generosa, estimo tothom, vull el bé per tothom fins i tot per aquells que són envejosos o tenen rancúnia... pq tots som persones, cada persona té coses bones en el seu interior.

Creieu que es pot anar morint per no tenir amor? jo si.

Jo ja m'he trobat i retrobat mil cops. I continuo amb aquesta soletat de l'ànima... és com si em faltés una part que no sé on trobar-la.

Reflexions d'una boja
MGF



dijous, 26 de setembre del 2013

Benvinguts a casa meva

Blog personal. Aquí sabreu qui sóc, com penso i principalment com sento.
M'agrada compartir-ho.
En la meva vida sempre preval el cor i l'ànima, és la única manera en la que sé viure tot i el patiment que sol produïr.
Benvinguts a tots,
Mònica